(Vesión castellano más abajo, english version futher down, version française ci-dessous)

Aquest país minúscul i més aviat poca cosa que és Catalunya, no deixa de sorprendre’m. Minúscul perquè, per exemple, el fet de poder-ne veure el Delta i els Pirineus des d’un cim com la roca Corbatera de Montsant, posa de relleu que, més que un país, es tracta d’una parcel·la. Per aquesta mateixa raó, hauríem de tenir especial cura amb qualsevol cosa que hi fem. No tenim país de recanvi.

Dic que em resulta sorprenent perquè té raconades capaces de transportar-te a altres mons i altres èpoques. Catalunya és, essencialment, un país de racons. La seva pell és tan arrugada que, si l’estiréssim, es convertiria en un territori immens. Això fa que, per exemple, a les muntanyes entre el Baix Camp i el Priorat, a tocar de ciutats com Reus i Tarragona, restin valls silencioses i ben poc conegudes. Heu estat mai a la capçalera de la vall del riu Cortiella?, el mateix que aigües avall travessa el poble de Porrera? Si bé, en tot moment, la geografia deixa clar que es tracta d’una vall prioratina, els límits administratius ho contradiuen i l’assignen al municipi d’Alforja i, per tant, al Baix Camp.

En altres temps, aquesta va ser una vall ben atrafegada. Per aquí passa l’antic camí ral de Porrera a Alforja, l’itinerari més directe per arribar a Reus des d’aquesta part del Priorat. Un camí de ferradura que, per exemple, va veure passar amunt i avall infinitat de cavalleries carregades amb l’aiguardent que alimentaria la primera revolució industrial de Reus. Els marges abandonats dins el bosc donen testimoni de la febre vitícola que va conrear les muntanyes fins a arribar als núvols; de quan anglesos i holandesos atracaven als ports de Salou i Cambrils disposats a comprar tot l’aiguardent que els poguéssim servir.

Avui dia, només cinc hectàrees de vinya en mig d’una finca de trenta recorden aquell passat atrafegat de pagesos, vi i alcohol. Són les vinyes del Mas del Botó, un mas del qual es té notícia des del segle XVII, i que fa tres dècades van recuperar els dos germans Llauradó. He quedat amb un d’ells, el Pep. Ens coneixem de fa alguns anys i la conversa flueix amb facilitat.

Aquest doctor amb bioquímica, compagina la feina de pagès amb la docència a la Universitat Rovira i Virgili. Fill d’Alforja, ara viu amb la família a Tarragona, però assegura que no se li fa pesat venir pràcticament cada dia fins aquesta raconada. Al contrari, assegura que quan no pot, enyora les llums del matí penetrant en el bosc i la tranquil·litat de l’indret. Remarca que la seva és una feina sovint solitària i que, quan passa algú, sigui veí o foraster, “sempre acabem fent-la petar”.

Un tret que caracteritza la viticultura dels petits cellers amb consciència ambiental, és l’afany per aconseguir que els vins transmetin el caràcter i la personalitat del terreny, que mostrin la terra i el particular cupatge anual de sol, pluja i vent dins de cada ampolla. Mas del Botó compta amb una interessant barreja de sols de llicorella i de sauló, l’arena que resulta de la descomposició dels granits (és ben curiós com aquell duríssim granit pirinenc, aquí, prop de la costa, es pugui desfer pràcticament amb les mans).

Tothom sap que els sols són determinants, tanmateix, no tothom és conscient que el bosc que rodeja les vinyes també ho és moltíssim i probablement encara ho serà més. El Pep m’explica, per exemple, que a ells no els cal fer tractament per la papallona, el cuc del raïm. Compten amb la fauna “auxiliar” que els proporciona el bosc, un exèrcit d’escarabats i marietes que els permeten minimitzar els tractaments a la vinya. “Ni insecticides ecològics ens calen”. Els fongs, en canvi, continuen sent un problema i les marcades alteracions de temperatura que el canvi climàtic està provocant, afavoreixen no només el seu creixement, sinó que ho facin abans d’hora.

De tota manera, a diferència de les grans extensions de monocultiu, les vinyes entre el bosc aprofiten els efectes reguladors que aquest provoca. “El bosc ho equilibra tot” em comenta. Aquesta és la mateixa idea que transmet Peter Wohlleben amb el seu famós llibre La vida secreta de los arboles, on explica que els boscos són capaços de crear microclimes locals equilibrats. Els arbres, junts, creen un ecosistema que esmorteix la calor i el fred extrems, a la vegada que emmagatzema aigua i és capaç de generar un ambient més humit.

Aquesta és la seva estratègia de supervivència. Junts poden viure protegits i fer-se vells. Per aconseguir-ho, la comunitat ha de mantenir-se com sigui. Cada arbre és important i cal procurar mantenir-lo tant temps com sigui possible. I aquí ve la part on la majoria de lectors ens quedem bocabadats. L’autor explica de manera encisadora les investigacions que demostren que els arbres es comuniquen entre ells i tenen cura uns dels altres. Per exemple, protegeixen fins i tot els exemplars malalts proporcionant-los nutrients a través de les arrels, fins que es recuperen.

Wohlleben destaca que la teoria de la competència i l’èxit del més fort, no funciona en el cas del bosc. Aquí és la cooperació l’element clau per a la supervivència. L’autor també destaca els estudis que demostren que, sense boscos, la pluja no arribaria a l’interior dels grans continents. Precisament, els més propers a la costa tenen una enorme importància per iniciar la cadena de transpiració, evaporació i precipitacions que s’estendrà terra endins.

El canvi climàtic, però, ho està alterant tot. Anem cap a un clima molt més àrid i a una velocitat a la qual els boscos no estan acostumats. Ara els necessitem més que mai (entre altres coses, són uns grans fixadors de CO2), però estan estressats i passant-ho malament. Els entesos expliquen que, com més complet i divers sigui el seu ecosistema, més capacitat tindran d’adaptar-se i evolucionar. Els boscos del futur seran necessàriament diferents, però, en tindrem? Els experts no es cansen d’advertir que, any a any augmenta el perill de patir mega incendis catastròfics. La solució més raonable asseguren passa per incentivar la recuperació del mosaic de conreus i boscos.

A banda elaborar vins prioratins amb el segell de la DO Tarragona, el celler Mas del Botó té una altra peculiaritat que a mi em sembla molt rellevant: són fruit d’aquest mosaic tan apreciat. Són vins de bosc.

Text i fotografies: Rafael López-Monné

El celler Mas del Botó organitza activitats d’enoturisme tot l’any (quan les pandèmies ho permeten) i activitats d’apicultura a la primavera i l’estiu https://masdelboto.cat

El celler forma part de l’associació Cellers Singular, petits cellers familiars de la DO Tarragona: http://www.cellerssingulars.cat

Versión Castellano

Este país minúsculo y más bien poco que es Cataluña, no deja de sorprenderme. Minúsculo porque, por ejemplo, el hecho de poder ver el Delta y los Pirineos desde una cima como la roca Corbatera de Montsant, pone de relieve que, más que un país, se trata de una parcela. Por esta misma razón, deberíamos tener especial cuidado con cualquier cosa que hacemos. No tenemos país de repuesto.

Digo que me resulta sorprendente porque tiene rincones capaces de transportarte a otros mundos y otras épocas. Cataluña es, esencialmente, un país de rincones. Su piel es tan arrugada que, si el estirásemos, se convertiría en un territorio inmenso. Esto hace que, por ejemplo, en las montañas entre el Baix Camp y el Priorat, junto a ciudades como Reus y Tarragona, queden valles silenciosas y poco conocidas. Ha estado en la cabecera del valle del río Cortiella ?, el mismo que aguas abajo atraviesa el pueblo de Porrera? Si bien, en todo momento, la geografía deja claro que se trata de un valle prioratina, los límites administrativos lo contradicen y lo asignan al municipio de Alforja y, por tanto, en el Baix Camp.

En otros tiempos, esta fue un valle bien ajetreada. Por aquí pasa el antiguo camino real de Porrera a Alforja, el itinerario más directo para llegar a Reus desde esta parte del Priorat. Un camino de herradura que, por ejemplo, vio pasar arriba y abajo infinidad de caballerías cargadas con el aguardiente que alimentaría la primera revolución industrial de Reus. Los márgenes abandonados en el bosque dan testimonio de la fiebre vitícola que cultivó las montañas hasta llegar a las nubes; de cuando ingleses y holandeses atracaban en los puertos de Salou y Cambrils dispuestos a comprar todo el aguardiente que los pudiéramos servir.

Viñedos y bodega Mas del Botó. DO Tarragona Valle del Cortiella (Priorat). Alforja, Baix Camp, Tarragona

Hoy día, sólo cinco hectáreas de viña en medio de una finca de treinta recuerdan aquel pasado ajetreado de agricultores, vino y alcohol. Son las viñas del Mas del Botó, una Masía que ya se tiene noticia desde el siglo XVII, y que hace tres décadas recuperaron los dos hermanos Llauradó. He quedado con uno de ellos, Pep. Nos conocemos desde hace algunos años y la conversación fluye con facilidad.

Este doctor en bioquímica, compagina el trabajo de campo con la docencia en la Universidad Rovira i Virgili. Hijo de Alforja, ahora vive con la familia en Tarragona, pero asegura que no se le hace pesado venir prácticamente todos los días hasta este rincón. Por el contrario, asegura que cuando no puede, añora las luces de la mañana penetrando en el bosque y la tranquilidad del lugar. Destaca que la suya es un trabajo a menudo solitaria y que, cuando pasa alguien, sea vecino o forastero, “siempre acabamos charlando”.

Un rasgo que caracteriza la viticultura de pequeñas bodegas con conciencia ambiental, es el afán por conseguir que los vinos transmitan el carácter y la personalidad del terreno, que muestren la tierra y el particular coupage anual de sol, lluvia y viento dentro de cada botella . Mas del Botó cuenta con una interesante mezcla de suelos de pizarra y de arena, la arena que resulta de la descomposición de los granitos (es curioso como aquel durísimo granito pirenaico, aquí, cerca de la costa, se pueda deshacer prácticamente con las manos ).

Todo el mundo sabe que los suelos son determinantes, sin embargo, no todo el mundo es consciente de que el bosque que rodea los viñedos también lo es muchísimo y probablemente lo será más. Pep me cuenta, por ejemplo, que a ellos no necesitan hacer tratamiento para la mariposa, la polilla del racimo. Cuentan con la fauna “auxiliar” que les proporciona el bosque, un ejército de cucarachas y mariquitas que les permiten minimizar los tratamientos en el viñedo. “Ni insecticidas ecológicos necesitamos”. Los hongos, en cambio, siguen siendo un problema y las marcadas alteraciones de temperatura que el cambio climático está provocando, favorecen no sólo su crecimiento, sino que lo hagan antes de tiempo.

De todos modos, a diferencia de las grandes extensiones de monocultivo, las viñas entre el bosque aprovechan los efectos reguladores que éste provoca. “El bosque lo equilibra todo” me comenta. Esta es la misma idea que transmite Peter Wohlleben con su famoso libro La vida secreta de los árboles, donde explica que los bosques son capaces de crear microclimas locales equilibrados. Los árboles, juntos, crean un ecosistema que amortigua el calor y el frío extremos, a la vez que almacena agua y es capaz de generar un ambiente más húmedo.

Esta es su estrategia de supervivencia. Juntos pueden vivir protegidos y hacerse viejos. Para ello, la comunidad debe mantenerse como sea. Cada árbol es importante y hay que procurar mantenerlo tanto tiempo como sea posible. Y aquí viene la parte donde la mayoría de los lectores nos quedamos boquiabiertos. El autor explica de manera encantadora las investigaciones que demuestran que los árboles se comunican entre ellos y cuidan unos de otros. Por ejemplo, protegen incluso los ejemplares enfermos proporcionándoles nutrientes a través de las raíces, hasta que se recuperan.

Wohlleben destaca que la teoría de la competencia y el éxito del más fuerte, no funciona en el caso del bosque. Aquí es la cooperación el elemento clave para la supervivencia. El autor también destaca los estudios que demuestran que, sin bosques, la lluvia no llegaría en el interior de los grandes continentes. Precisamente, los más cercanos a la costa tienen una enorme importancia para iniciar la cadena de transpiración, evaporación y precipitaciones que se extenderá tierra adentro.

El cambio climático, sin embargo, lo está alterando todo. Vamos hacia un clima mucho más árido y a una velocidad a la que los bosques no están acostumbrados. Ahora los necesitamos más que nunca (entre otras cosas, son unos grandes fijadores de CO2), pero están estresados ​​y pasándolo mal. Los entendidos explican que cuanto más completo y diverso sea su ecosistema, más capacidad tendrán que adaptarse y evolucionar. Los bosques del futuro serán necesariamente diferentes, pero, tendremos? Los expertos no se cansan de advertir que, año a año aumenta el peligro de sufrir mega incendios catastróficos. La solución más razonable aseguran pasa por incentivar la recuperación del mosaico de cultivos y bosques.

Aparte elaborar vinos prioratinos con el sello de la DO Tarragona, la bodega Mas del Botó tiene otra peculiaridad que a mí me parece muy relevante: son fruto de este mosaico tan apreciado. Son vinos de bosque.

English Version

This tiny and rather little country that is Catalonia, never ceases to amaze me. Tiny because, for example, the fact of being able to see the Delta and the Pyrenees from a peak like the Corbatera rock in Montsant, highlights that, more than a country, it is a parcel. For this very reason, we should be especially careful about anything we do. We have no spare country.

I say that I find it surprising because it has corners capable of transporting you to other worlds and other times. Catalonia is, essentially, a country of corners. His skin is so wrinkled that if we stretched it, it would become a huge territory. This means that, for example, in the mountains between Baix Camp and Priorat, along with cities like Reus and Tarragona, there are silent and little-known valleys. Have you been to the headwaters of the Cortiella river valley?, the same river that crosses the town of Porrera downstream? Although, at all times, the geography makes it clear that it is a Priorat valley, the administrative limits contradict this and assign it to the municipality of Alforja and, therefore, to the Baix Camp.

In former times, this was a very busy valley. The old royal road from Porrera to Alforja passes through here, the most direct itinerary to reach Reus from this part of Priorat. A bridle path that, for example, saw countless cavalries pass up and down loaded with the brandy that would fuel the first industrial revolution in Reus. The abandoned margins in the forest testify to the viticultural fever that cultivated the mountains until reaching the clouds; from when the English and Dutch docked at the ports of Salou and Cambrils ready to buy all the brandy that we could serve them.

Mas del Botó vineyards and winery. DO Tarragona Cortiella Valley (Priorat). Saddlebag, Baix Camp, Tarragona

Today, only five hectares of vineyards in the middle of a farm of thirty recall that busy past of farmers, wine and alcohol. They are the vineyards of Mas del Botó, a farmhouse that has been known since the 17th century, and that was recovered three decades ago by the two Llauradó brothers. I’ve stayed with one of them, Pep. We have known each other for a few years and the conversation flows easily.

This doctor in biochemistry combines field work with teaching at the Rovira i Virgili University. Son of Alforja, he now lives with the family in Tarragona, but he assures that it is not a burden for him to come to this corner practically every day. On the contrary, he assures that when he cannot, he longs for the morning lights penetrating the forest and the tranquility of the place. He points out that his is often a solitary job and that, when someone passes by, be it a neighbor or a stranger, “we always end up chatting”.

A feature that characterizes the viticulture of small wineries with environmental awareness, is the desire to ensure that the wines transmit the character and personality of the land, showing the land and the particular annual coupage of sun, rain and wind inside each bottle. Mas del Botó has an interesting mixture of slate and sand soils, the sand that results from the decomposition of granites (it is curious how that very hard Pyrenean granite, here, near the coast, can practically be undone with your hands) .

Everyone knows that the soils are decisive, however, not everyone is aware that the forest that surrounds the vineyards is also very important and probably will be more so. Pep tells me, for example, that they don’t need treatment for the butterfly, the grape moth. They have the “auxiliary” fauna provided by the forest, an army of cockroaches and ladybirds that allow them to minimize treatments in the vineyard. “We don’t even need ecological insecticides.” Fungi, on the other hand, continue to be a problem and the marked changes in temperature that climate change is causing not only favor their growth, but also cause them to do so before their time.

In any case, unlike the large extensions of monoculture, the vineyards in the forest take advantage of the regulatory effects that it provokes. “The forest balances everything” he tells me. This is the same idea that Peter Wohlleben conveys with his famous book The Secret Life of Trees, where he explains that forests are capable of creating balanced local microclimates. Together, the trees create an ecosystem that buffers against extreme heat and cold, while also storing water and creating a more humid environment.

This is your survival strategy. Together they can live protected and grow old. For this, the community must be maintained as it is. Each tree is important and we must try to keep it as long as possible. And here comes the part where most of us readers are left speechless. The author charmingly explains the research showing that trees communicate with each other and take care of one of each other. For example, they even protect sick specimens by providing them with nutrients through the roots, until they recover.

Wohlleben points out that the theory of competition and the success of the strongest does not work in the case of the forest. Here cooperation is the key element for survival. The author also highlights the studies that show that, without forests, the rain would not reach the interior of the great continents. Precisely, those closest to the coast are of enormous importance to initiate the chain of transpiration, evaporation and precipitation that will extend inland.

Climate change, however, is altering everything. We are heading towards a much more arid climate and at a speed that the forests are not used to. Now we need them more than ever (among other things, they are great CO2 fixers), but they are stressed and having a hard time. Connoisseurs explain that the more complete and diverse their ecosystem is, the more capacity they will have to adapt and evolve. The forests of the future will necessarily be different, but will we? Experts never tire of warning that, year after year, the danger of suffering mega catastrophic fires increases. The most reasonable solution, they say, is to encourage the recovery of the mosaic of crops and forests.

Apart from producing Priorat wines with the DO Tarragona seal, the Mas del Botó winery has another peculiarity that seems very relevant to me: they are the result of this highly appreciated mosaic. They are forest wines.

Version française

Ce tout petit et plutôt petit pays qu’est la Catalogne, ne cesse de m’émerveiller. Minuscule parce que, par exemple, le fait de pouvoir voir le delta et les Pyrénées depuis un sommet comme le rocher Corbatera à Montsant, met en évidence que, plus qu’un pays, c’est une parcelle. Pour cette raison, nous devons être particulièrement prudents dans tout ce que nous faisons. Nous n’avons pas de pays de rechange.

Je dis que je le trouve surprenant car il a des recoins capables de vous transporter vers d’autres mondes et d’autres époques. La Catalogne est, essentiellement, un pays de coins. Sa peau est tellement ridée que si on l’étirait, elle deviendrait un immense territoire. Cela signifie que, par exemple, dans les montagnes entre Baix Camp et Priorat, ainsi que des villes comme Reus et Tarragone, il y a des vallées silencieuses et peu connues. Avez-vous été à la source de la vallée de la rivière Cortiella ?, la même rivière qui traverse la ville de Porrera en aval ? Bien que, à tout moment, la géographie indique clairement qu’il s’agit d’une vallée du Priorat, les limites administratives le contredisent et l’attribuent à la commune d’Alforja et, par conséquent, au Baix Camp.

Autrefois, c’était une vallée très fréquentée. L’ancienne route royale de Porrera à Alforja passe par ici, l’itinéraire le plus direct pour rejoindre Reus depuis cette partie du Priorat. Une allée cavalière qui, par exemple, a vu passer d’innombrables cavaleries chargées de l’eau-de-vie qui allait alimenter la première révolution industrielle à Reus. Les marges abandonnées dans la forêt témoignent de la fièvre viticole qui a cultivé les montagnes jusqu’aux nuages ​​; à partir du moment où les Anglais et les Hollandais accostent aux ports de Salou et de Cambrils prêts à acheter tout l’eau-de-vie que nous pourrions leur servir.

Vignobles et domaine du Mas del Botó. DO Tarragone Vallée de Cortiella (Priorat). Alforja, Baix Camp, Tarragone

Aujourd’hui, seuls cinq hectares de vignes au milieu d’une exploitation d’une trentaine rappellent ce passé mouvementé d’agriculteurs, de vin et d’alcool. Ce sont les vignobles du Mas del Botó, une ferme connue depuis le XVIIe siècle, et qui a été récupérée il y a trois décennies par les deux frères Llauradó. J’ai séjourné chez l’un d’eux, Pep. Nous nous connaissons depuis quelques années et la conversation coule de source.

Ce docteur en biochimie combine travail de terrain et enseignement à l’Université Rovira i Virgili. Fils d’Alforja, il vit maintenant avec sa famille à Tarragone, mais il assure qu’il ne lui est pas difficile de venir dans ce coin pratiquement tous les jours. Au contraire, il assure que lorsqu’il ne le peut pas, il aspire aux lumières du matin pénétrant dans la forêt et à la tranquillité des lieux. Il souligne qu’il s’agit souvent d’un travail solitaire et que, quand quelqu’un passe, que ce soit un voisin ou un inconnu, “on finit toujours par discuter”.

Une caractéristique qui caractérise la viticulture des petites caves soucieuses de l’environnement est la volonté de s’assurer que les vins transmettent le caractère et la personnalité de la terre, montrant la terre et le coupage annuel particulier du soleil, de la pluie et du vent à l’intérieur de chaque bouteille. Mas del Botó a un mélange intéressant de sols d’ardoise et de sable, le sable qui résulte de la décomposition des granits (il est curieux de voir comment ce granit pyrénéen très dur, ici, près de la côte, peut pratiquement être défait avec vos mains ) .

Tout le monde sait que les sols sont déterminants, cependant, tout le monde n’est pas conscient que la forêt qui entoure les vignes est aussi très importante et le sera probablement plus. Pep me dit, par exemple, qu’ils n’ont pas besoin de traitement pour le papillon, la teigne de la grappe. Ils disposent de la faune “auxiliaire” fournie par la forêt, une armée de cafards et de coccinelles qui leur permettent de minimiser les traitements à la vigne. “Nous n’avons même pas besoin d’insecticides écologiques.” Les champignons, d’autre part, continuent d’être un problème et les changements marqués de température que le changement climatique provoque non seulement favorisent leur croissance, mais les poussent également à le faire avant leur temps.

En tout cas, contrairement aux grandes extensions de la monoculture, la vigne en forêt profite des effets régulateurs qu’elle provoque. “La forêt équilibre tout” me dit-il. C’est la même idée que transmet Peter Wohlleben avec son célèbre livre La vie secrète des arbres, où il explique que les forêts sont capables de créer des microclimats locaux équilibrés. Ensemble, les arbres créent un écosystème qui protège contre la chaleur et le froid extrêmes, tout en stockant l’eau et en créant un environnement plus humide.

C’est votre stratégie de survie. Ensemble, ils peuvent vivre protégés et vieillir. Pour cela, la communauté doit être maintenue telle quelle. Chaque arbre est important et il faut essayer de le garder le plus longtemps possible. Et voici la partie où la plupart d’entre nous, lecteurs, restons sans parole. L’auteur explique avec charme la recherche montrant que les arbres communiquent entre eux et prennent soin les uns des autres. Par exemple, ils protègent même les spécimens malades en leur fournissant des nutriments par les racines, jusqu’à ce qu’ils guérissent.

Wohlleben souligne que la théorie de la concurrence et du succès du plus fort ne fonctionne pas dans le cas de la forêt. Ici, la coopération est l’élément clé de la survie. L’auteur met également en lumière les études qui montrent que, sans forêts, la pluie n’atteindrait pas l’intérieur des grands continents. Précisément, ceux qui sont les plus proches de la côte sont d’une importance énorme pour initier la chaîne de transpiration, d’évaporation et de précipitations qui se prolongera vers l’intérieur des terres.

Cependant, le changement climatique modifie tout. On se dirige vers un climat beaucoup plus aride et à une vitesse à laquelle les forêts ne sont pas habituées. Aujourd’hui, nous en avons plus que jamais besoin (entre autres, ce sont d’excellents fixateurs de CO2), mais ils sont stressés et ont du mal. Les connaisseurs expliquent que plus leur écosystème est complet et diversifié, plus ils auront de capacité d’adaptation et d’évolution. Les forêts du futur seront forcément différentes, mais le ferons-nous ? Les experts ne se lassent pas d’avertir que, année après année, le risque de subir des incendies méga catastrophiques augmente. La solution la plus raisonnable, disent-ils, est d’encourager la récupération de la mosaïque de cultures et de forêts.

Outre la production de vins du Priorat avec le sceau DO Tarragone, le domaine  Mas del Botó a une autre particularité qui me semble très pertinente : ils sont le résultat de cette mosaïque très appréciée. Ce sont des vins de forêt.